Cal Miques és una masia als afores de Breda, un petit poble al vessant oriental del Montseny. La Marina i el seu marit la lloguen conjuntament a la partida de terres del seu voltant. És la Marina qui ens acull i ens fa tota la visita. És una dona d’una trentena d’anys, decidida i que estima la seva feina. De fet, ens confessa que ella s’ha ficat en el món agrícola per pura vocació.

– És el meu marit que era de pagès. Jo no sóc de poble. He vingut aquí a fer realitat el meu somni.

marina

La Marina dins d’una de les casetes d’un galliner

Durant tota la visita, la Marina manté un ull per nosaltres i l’altre pels seus fills, que campen entre els galliners amb unes enormes botes de pluja i un pal.

– No m’espanteu les gallines! – els renya de tant en tant. I, girant-se cap a nosaltres, ens explica: -Les galiines s’estressen i llavors no ponen ous.

La Masia està envoltada de diversos galliners, formats per una caseta coberta i un tancat exterior, que ha construït el marit de la Marina. Hi ha un parell d’aquests galliners dedicats als pollets més joves, les guarderies tal com les anomena la Marina; hi ha un galliner pels pollastres i un últim per les gallines ponedores. Aquestes gallines se sacrificaran quan siguin velles i serviran per fer un bon caldo. A CanPujades de vegades n’hem comprat.

galliners

Tancats per on es passegen els pollastres i les gallines

Ens explica la Marina que intenten deixar sempre algun galliner buit perquè l’herba del tancat rebroti i, d’aquesta manera, rotant periòdicament els galliners, s’asseguren que les gallines i els pollastres sempre trobaran alguna herbota per picar.

– Els pollets els comprem amb un dia de vida tal com requereix la normativa ecològica -ens explica la Marina-. Els tenim tancats i calefactats fins que són prou grans per deixar-los sortir. Esperem fins tres mesos abans de matar-los. Això és molt més temps que els pollastres no ecològics que es sacrifiquen a les quatre setmanes de vida. Com que s’hormonen i s’inflen d’aigua, en menys d’un mes ja s’han convertit en unes enormes boles de carn sense plomes. Matar-los abans augmenta la producció i fa estalviar en pinso.

pollets

Interior d’una caseta amb els “pollastres adolescents”. A partir d’aquesta edat ja comencen a sortir a l’exterior

Realment, els pollastres que tenim davant fan molt de goig: plomes abundants, fosques i lluents; alguna corredissa amunt i avall, i moltes passejades a l’aire lliure aprofitant per pescar algun cuc despistat. Quasi fa pena pensar que acabaran en alguna de les nostres escudelles o croquetes. El pensament es fa encara més incòmode quan sentim que a Cal Miques han decidit matar ells mateixos els pollastres

– Tret de Nadal, quan tenim molta demanda, els sacrifiquem nosaltres aquí. La nostra producció és petita i no ens surt a compte traslladar-los a l’escorxador. Perdem temps i gasolina. També passa que…, penses que… – Aquí la Marina dubta com si el comentari hagués de ser una mica ridícul -sempre et queda aquella cosa que… que els pollastres que et tornen no són els teus!

No hi ha dubte que la Marina es preocupa per la seva feina.

Un a un visitem els galliners. Els tancats són espaiosos i les casetes on dormen ben arreglades. Naturalment no hi falta el desordre i la pasteta pudent de plomall amb cagarada. Al cap i a la fi, un galliner és un galliner. Els nens, que són uns quants en aquesta excursió, es queden embadalits, atrapats entre la fascinació i la por que sol generar-los la proximitat d’animals de carn i ossos.

Aprofitem per fer-li algunes preguntes a la Marina. Jo li trasllado un dubte d’un soci de CanPujades que, estranyat pel preu realment econòmic del pollastre ecològic de Cal Miques, volia saber si el pinso que utilitzen és també ecològic.

– Absolutament – ens respon la Raquel -. Només ecològic. És un pinso quasi dues vegades més car però no tindria sentit no fer-ho. Quan llegeixo la llista d’ingredients del pinso convencional, em venen ganes de posar-me a plorar: soja, antibiòtics, productes químics impronunciables, la llista és infinita…

Algú pregunta si Cal Miques s’ha certificat com a explotació ecològica.
– De moment sí – respon la Marina -, Però ens plantegem seriosament deixar-ho de fer l’any vinent. La inspecció val quasi 1000 euros. No ens ho podem permetre.

Crec que no sóc l’únic en preguntar-me per què el sistema d’inspeccions penalitza aquells que volen fer la feina més bé.

A la segona part de la visita, ens desplacem a l’hort que tenen a l’altre costat de la masia. És una extensió que fàcilment cobreix més d’una hectària. L’aigua arriba d’uns dipòsits de més amunt i es reguen els bancals amb gota a gota. A poques setmanes de l’hivern, l’hort es troba una mica desangelat però no hi ha dubte que és un senyor hort. Tots ens sorprenem que només dues persones puguin fer-se càrrec de tota l’explotació d’aviram i horta a la vegada. A més a més, això no cal dir-ho, d’ocupar-se dels nens, de preparar les comandes a particulars i cooperatives, i fer-se càrrec d’una petita botiga allotjada a la planta baixa de la masia. No sabem si felicitar o compadir-nos de la pobre Marina…

hort

Vistes d’una part de l’hort

– Teniu raó que és moltíssima feina. -ens confirma ella -però la faig realment de gust. Ha estat sempre el meu somni i finalment l’he aconseguit.

És el moment més conmovedor de la visita. Només falta la música de fons. Molts de nosaltres pensem que hauríem de fer com ella i deixar les nostres feines d’oficina i venir al camp. Però el miratge no dura excessivament. La Marina continua l’explicació i entra més en el detall de la seva feina diària:

– Sabeu què és allò que em dóna més feina? Una cosa que no hauria pensat mai… La paperassa! L’horrible paperassa que s’ha de fer per mantenir tot això en ordre. Els permisos, les inspeccions, les factures… Vens al camp per estar a l’aire lliure, tocar la terra amb les mans, i fas més papers que mai abans.

En el fons està bé conèixer aquestes coses. Saber que el lloguer d’aquesta masia és altíssim i amb prou feines fa viable l’explotació; que és una feina bonica però amb les seves arideses, rutines, pals a les rodes. És bo perquè ens ajuda a valorar, més enllà d’un estúpid romanticisme i nostàlgia agrària intrínseca a tothom, l’aposta que des de CanPujades fem per aquestes famílies de productors.